A
continuación te presentamos el resumen de nuestro proyecto
de Reforma Electoral. En la web
principal encontrarás más información
sobre la Coordinadora, nuestras próximas actividades,
artículos de opinión...
Para contactar con nosotros escríbenos un email a cerle@cerle.org
Sumario:
-
UN
NOU SISTEMA ELECTORAL PER A UNA NOVA DEMOCRÀCIA
Cada vegada són més els sectors de la població
espanyola que consideren necessària una reforma en profunditat
de l'actual sistema electoral, que regula en el nostre país
la realització dels diferents comicis a nivell local,
autonòmic i estatal.
La correcció d'uns certs dèficits en matèria
de representativitat democràtica que es creen per l'aplicació
del sistema D'Hondt, l'ampliació del nombre de parlamentaris
al Congrés dels Diputats i fins i tot la incorporació
de candidatures unipersonals, constitueixen algunes de les qüestions
que darrerament estan apareixent amb major interès en
el debat que s'ha obert en la societat espanyola al voltant
d'aquest afer.
En aquest context s'ha constituït recentment la Coordinadora
Estatal per a la Reforma de la Llei Electoral a Espanya. És
una iniciativa ciutadana a la qual ja s'han afegit professionals
de les disset Comunitats Autònomes, compromesos amb el
propòsit de demandar de les institucions públiques
competents que es procedeixi tan aviat com sigui possible a
la reforma del vigent sistema electoral. Amb aquesta finalitat
la Coordinadora Estatal ha assumit l'estudi realitzat pel professor
de la Facultat de Ciències Polítiques de la Universitat
Complutense de Madrid, FERNANDO PRIETO, amb el títol
genèric UN NOU SISTEMA ELECTORAL PER A UNA NOVA DEMOCRÀCIA,
que està servint com a punt de partença en el
programa de treball que s'està duent a terme per sensibilitzar
la opinió pública.
Amb la finalitat de divulgar les idees fonamentals de la reforma
que es pretén, ha estat publicat aquest fullet. Les dimensions
del fullet permeten solament una primera presentació
de les idees principals d'una nova llei electoral, i deixa per
a ulteriors publicacions l'exposició de molts altres
punts que ja han estat debatuts en els actes organitzats per
la Coordinadora Estatal.
PEDRO ANTONIO FUENTES REAL
Volver al sumario
- LA
DEMOCRÀCIA
Democràcia vol dir govern del poble: és el poble
qui té en últim terme la paraula. El model més
clar d'un govern real del poble, per tant d'un govern realment
democràtic, és la democràcia dels grecs
antics, perquè els ciutadans participaven directament
en la política quan l'assemblea de tots els ciutadans
reunits a la plaça pública decidia efectivament
la política de cada ciutat. És veritat que una
mirada crítica descobreix també ombres en aquest
model tan brillant; per exemple, els ciutadans eren una part
minoritària d'aquells que vivien a la ciutat. Però
aquestes ombres no entelen el paper de model al qual hauríem
de mirar quan parlem de democràcia.
Avui no és possible reunir tota la població d'Espanya
en un lloc per prendre-hi les decisions polítiques, amb
la participació directa de tots els espanyols. Avui podem
pensar que en un futur no gaire llunyà tots els espanyols
podríem estar connectats mitjançant xarxes electròniques
i ordinadors per tal de manifestar la nostra opinió o
el nostre vot en un moment determinat. Però aquesta mena
de participació directa, encara que teòricament
fos possible, pràcticament no ho seria per la raó
següent: la complexitat de la vida moderna exigeix l'especialització
professional, i això val també per a la vida política:
la complexitat de la majoria de les decisions polítiques
requereix que siguin preses per un personal molt preparat, dedicat
professionalment als afers públics. Heus aquí
el problema: el ciutadà no té temps ni preparació
per dedicar-se a intervenir en tots els afers públics,
però no vol renunciar a la seva condició de ciutadà.
Heus aquí la solució: el ciutadà fa per
mitjà de representants allò que no pot fer directament.
La democràcia es converteix en DEMOCRÀCIA REPRESENTATIVA:
els ciutadans elegeixen uns representants en els quals deleguen
la gestió dels afers públics.
Volver
al sumario
- LA
DEMOCRÀCIA REPRESENTATIVA
Allò essencial perquè una persona representi legítimament
una altra persona adulta és que el representat atorgui
lliurement la seva confiança en el seu representant.
CONFIANÇA ÉS EL CONCEPTE CLAU DE TOTA AUTÈNTICA
REPRESENTATIVITAT. Si jo confio a un banc la gestió dels
meus estalvis, això implica que aquell banc mereix la
meva confiança. Però no és aquest el concepte
de confiança vàlid per a la representació
política, perquè el banc, encara que tingui la
meva confiança, no és el meu representant, sinó
el gestor d'una parcel·la molt concreta dels meus interessos.
En el món politic, per la mateixa índole política
de les decisions a prendre, és a dir, per tractar-se
dels afers generals que interessen a la nació, el representant
es molt més que un gestor, atès que no té
un mandat concret per a un afer concret. Aquesta és la
causa de la prohibició constitucional del mandat imperatiu
que convertiria els representants en delegats, els diputats
en procuradors. El representant polític es veu obligat
a heure-se-les amb afers impensats, amb circumstàncies
noves, i no pot desenvolupar la seva tasca si els representats
limiten el seu àmbit d'acció. El vincle que lliga
el representant amb el representat és la confiança
general política.
Ara bé, la confiança implica una relació
directa entre persones. L'ideal seria que cadascú pogués
nomenar directament el seu representant polític. Però
aquest ideal no és possible: no és possible tenir
un parlament de 300.000 diputats -ni tan sols de 3.000, en cas
que molts ciutadans coincidissin a nomenar el mateix diputat.
Cal inventar un sistema perquè els diputats no siguin
molts (350 ara a Espanya per al Congrés) i siguin elegits:
és el sistema electoral.
Volver
al sumario
- EL
SISTEMA
ELECTORAL
Les eleccions no es poden fer espontàniament quan hom
vulgui ni com vulgui, sinó que han de ser organitzades
mitjançant un conjunt d'operacions que formen un sistema
electoral. Són molts els sistemes electorals actualment
practicats arreu del món. A Espanya per al Congrés
tenim un sistema electoral que pertany als anomenats proporcionals
que funcionen per mitjà de llistes. L'elector vota una
llista que és tancada (no s'hi poden afegir noms d'altres
llistes) i blocada (no es pot canviar l'ordre dels noms de la
llista). Resulten elegits uns candidats de cadascuna de les
llistes en proporció al nombre de vots que rep cada llista.
Aquest sistema ha funcionat en el quart de segle de democràcia,
i no reconèixer-ho seria una injustícia i una
imprudència.
Però també seria una ceguesa no reconèixer
els greus defectes que ofereix aquest sistema electoral per
a una mentalitat democràtica que exigeix la major participació
possible dels ciutadans en la cosa pública. Aquests defectes
han estat reiteradament denunciats. Els principals en són
tres: la deficient representativitat del sistema en el seu conjunt;
la deficient llibertat de l'elector que ha d'elegir entre llistes
blocades i tancades; la deficient proporcionalitat de la relació
entre escons o llocsal parlament i vots (1).
Volver
al sumario
- ELS
DEFECTES DEL SISTEMA ELECTORAL ESPANYOL
1. - Representativitat
El problema de fons consisteix en el fet que el sistema electoral
espanyol funciona desvirtuant greument el principi representatiu,
fins a l'extrem que la representativitat del Congrés
és, en bona mesura, cosa de ficció: convenim en
anomenar-lo representatiu perquè la Cambra ha estat designada
mitjançant unes eleccions, no perquè ens hi sentim
realment representats. Efectivament, si som sincers i mirem
la nostra pròpia consciència ciutadana trobarem
que en les passades eleccions el que estava veritablement en
joc per a la major part de l'electorat és si governaria
Joaquín Almunia o José María Aznar, o bé
si el PP continuaria o sortiria del Govern. Per a molts milions
de ciutadans el contingut real del seu vot, el que ells volien
amb el seu vot, no era elegir aquest o aquell representant,
sinó elegir aquest o aquell president del Govern i, a
tal efecte, van triar les llistes d'un partit o de l'altre.
És evident que molts milions d'espanyols no van pensar
a elegir el seu o els seus representants, és a dir, la
persona o les persones que són en el seu lloc al Congrés,
perquè el sistema electoral espanyol no ho permet. El
que el sistema electoral espanyol permet és que el poble
elegeixi una vegada cada quatre anys (o abans) quina persona
o quin partit s'encarregarà de governar el Regne. Precisament
la preocupació perquè les eleccions servissin
per designar un Govern va ser l'argument per a adoptar en les
primeres eleccions democràtiques de juny de 1977 -i mantenir
més endavant- el mètode D'Hondt, que prima els
partits majoritaris. En sentit estricte cal dir que amb el sistema
electoral espanyol el poble no elegeix representants sinó
governants. És clar que podem mantenir la ficció
que aquests governants representen els ciutadans, i en aquesta
ficció romanem, però això comporta una
ciutadania minvada i una democràcia ensopida, ja que
el poble només compta en el moment d'emetre el seu vot
de temps en temps i, a més, quan emet el vot, ho ha de
fer per mitjà d'unes vies que restringeixen greument
les possibilitats d'expressió de la voluntat dels ciutadans
en benefici de la governabilitat.
Volver
al sumario
2. - Llibertat
Amb aquesta última idea hem entrat en el segon dels defectes:
l'escassa llibertat del votant quan ha de triar entre llistes
tancades i blocades (excepte en el cas del Senat, en què
la llista és oberta perquè cada votant pot fer
la seva pròpia llista). Són els partits i, pitjor
encara, les jerarquies dels partits, els qui controlen les eleccions
-controlen les llistes de candidats- i controlen els elegits.
De fet la nostra democràcia funciona com una partidocràcia,
perquè aquell qui té el poder no és el
poble sinó els partits. Al poble només li queda
aprovar o rebutjar el que facin o proposin els partits.
Volver
al sumario
3. - Proporcionalitat
És molt coneguda la crítica a la proporcionalitat
del nostre sistema electoral. No cal repetir-la. Per als propòsits
d'aquest fullet és suficient de recordar, a tall d'exemple
i arrodonint els nombres, que en les darreres eleccions un escó
per Sòria ha "costat" al PP 15.796 vots, mentre
que ha hagut de "pagar" per cada escó de Madrid
84.887 vots, la qual cosa equival a dir que el vot d'un ciutadà
de Sòria val cinc vegades més que el vot d'un
madrileny; que a Barcelona el PSC-PSOE ha aconseguit 12 escons
amb 903.792 vots, el que equival a dir que ha "pagat"
75.316 vots per escó, mentre que l'ERC, amb 130.000 vots,
només ha aconseguit un escó: si fem una mitjana
general dels vots obtinguts en el conjunt del Regne, cada diputat
del PP té darrere seu 55.903 vots, mentre que l'únic
diputat d'ERC és recolzat per 193.629 vots, i a l'únic
diputat del Partit Andalusista li donen suport 205.733 vots.
Esquerra Unida amb 1.253.859 vots obté 8 escons, mentre
que Convergència i Unió amb 964.990 n'aconsegueix
15 i el PNB amb 351.816 vots n'aconsegueix 7. És evident
que no és democràtic -perquè la democràcia
es basa en el principi de la igualtat- que un votant del PNB
valgui el mateix que quatre d'EU. Alguna cosa funciona malament
en el sistema electoral espanyol.
Volver al sumario
4. - Inutilitat
Hi ha a més un altre problema del qual hom a penes parla.
És el problema d'allò que tècnicament rep
el nom de "restes" o de "rebuig", és
a dir, dels vots legalment i efectivament emesos, però
que no han encaixat dins les vies del sistema electoral i que,
consegüentment, no han tingut efectes electorals. Són
vots no emprats o perduts. Heus aquí un tema important
per a la reflexió. Hauríem de començar
per reconèixer que en tot sistema electoral pot haver-hi
unes pèrdues justificades o raonables, ja que sembla
raonable allò que disposa l'art. 163, 1, a) de la Llei
Orgànica del Règim Electoral General: hom no té
en compte els vots que han anat a "candidatures que no
haguessin obtingut, almenys, el 3 per cent dels vots vàlids
emesos en la circumscripció". La pèrdua d'aquests
vots marginals no sembla que plantegi cap problema polític
seriós, però sí el plantegen, per exemple,
la pèrdua dels 45.226 vots d'EA a Guipúscoa o
els 57.740 d'UV a València. Defenem que aquestes pèrdues
no són justificades ni raonables en una democràcia;
si s'esdevenen, no és pas una democràcia autèntica.
De manera general i aproximada hom pot afirmar que en les passades
eleccions més d'1.000.000 de votants (eliminats ja els
votants marginals) han quedat sense representants en virtut
del vigent sistema electoral; volem dir que més d'1.000.000
de votants han emès el seu vot legalment, però
el sistema electoral no els ha donat cabuda. Per exemple, a
Múrcia els 41.640 votants que van optar per EU no van
aconseguir cap resultat; a efectes electorals no hi faria res
que no haguessin anat a votar, el seu vot s'ha perdut, ha estat
un vot inútil2. El que podríem anomenar violència
institucional del sistema electoral, ço és, la
constricció pràctica de la llibertat del votant,
és tan clara que, per sortir a l'encontre d'aquest problema,
hom ha inventat l'expressió, i fins i tot la teoria,
del "vot útil". La teoria del "vot útil"
diu al votant: "Si vostè vota
l'opció que realment li agrada, si vostè vota
amb plena llibertat, el seu vot es perd, el seu vot és
inútil (2); voti el nostre partit,
encara que li agradi menys, perquè el seu vot serveixi
per a alguna cosa".
A aquests inconvenients, que podríem col·locar
en la categoria del "vot inútil o perdut",
cal afegir-ne un altre de major fondària política;
ens hi podem referir com a inutilitat psicològica, que
és el sentiment d'inutilitat que té el votant
respecte d'allò que realment significa el seu vot. Inutilitat
primer i abans que res si el seu vot és d'aquells que
hem anomenat "perduts", però inutilitat també
encara que la candidatura a la qual ha votat hagi obtingut algun
escó. L'elector pot pensar que, en la immensa majoria
de casos, un vot més o menys no canvia el resultat; que,
si hagués romàs a casa, els resultats haurien
estat els mateixos. Encara que 10.000 votants populars s'haguessin
abstingut a Albacete, el PP hauria aconseguit igualment els
seus dos escons. És clar que això hom no ho sap
per endavant i, per tant, l'elector fa bé d'anar a les
urnes, però cal a tal efecte una especial motivació
que li faci superar la sensació de pertànyer a
una massa anònima. El simple fet que sigui necessària
una campanya electoral només per motivar els ciutadans
a participar, l'anomenada campanya institucional, ¿no
és indici que els electors en general se senten poc ciutadans?,
¿no és indici que la nostra democràcia
és poc participativa, és a dir, poc democràtica?
L'índex de participació d'aquestes últimes
eleccions no ha d'adormir la nostra memòria ni fer-nos
oblidar la pregona frustració democràtica que
sentim davant la democràcia en què vivim. Una
de les manifestacions de la desil·lusió democràtica
és l'índex d'abstenció: gairebé
10.000.000 d'abstencions hauria de ser una dada preocupant i,
per descomptat, no és justificació per qualificar
la participació en les passades eleccions com un èxit.
Més sentit polític tenen els 366.137 vots en blanc
que són expressió d'una protesta contra el sistema.
Encara pot ser més gran la sensació d'inutilitat
i d'impotència quan el votant, passades ja les eleccions,
segueix la gestió dels seus representants a les Corts.
Difícilment el votant s'identifica amb el resultat d'una
votació en qualsevol de les dues cambres representatives,
i difícilment se sent responsable d'haver-hi contribuït.
Un cop acabades les eleccions, el ciutadà passa de votant
a espectador.
Per als autèntics demòcrates, l'enorme distància
psicològica entre els elegits i els electors -és
evident que una bona part d'aquesta distància és
l'efecte necessari del sistema electoral que tenim-, en una
paraula la manca de confiança entre representat i representant
i, consegüentment, la indiferència o l'agnosticisme
polític d'una bona part de l'electorat és, sens
dubte, la primera preocupació política, encara
que no en sigui la més urgent.
Diem que la nostra democràcia representativa és
imperfecta. Diem encara més: una bona part d'aquesta
imperfecció democràtica és insuperable
en qualsevol dels sistemes electorals emprats fins ara, àdhuc
si els reformem. Tanmateix, som obligats a continuar emprant
aquests sistemes electorals? NO. LES
COSES PODEN SER D'UNA ALTRA MANERA.
Volver al sumario
- UN
NOU SISTEMA ELECTORAL
1. - La confiança
Partim del fet que la confiança és el concepte
clau de la representativitat i, en conseqüència,
la vigència del principi de confiança és
el nucli del nou sistema que proposem. Podem afirmar que com
menys directa és la relació entre representant
i representat, més s'esvaeix el principi de confiança;
podem dir que el principi de confiança està en
relació inversa amb la distància institucional
entre representant i representat. Per tant, com més complicada
i mediatitzada és l'elecció del representant,
més distància institucional hi ha entre representant
i representat i menys confiança vincula els dos termes
d'aquesta relació.
Perquè la relació de confiança entre representat
i representant existeixi sense ficcions, amb autenticitat, calen
almenys dos requisits. En primer lloc, que cada ciutadà
pugui designar entre els candidats la persona en qui diposita
la seva confiança, ço és, que hom no li
imposi cap representant que ell no hagi triat. En segon lloc,
que aquesta confiança no sigui un acte puntual de temps
en temps, sinó que es mantingui viva -que pugui crèixer
o disminuir- o fins i tot que pugui morir durant la legislatura;
la qual cosa implica, abans que res, que el ciutadà pugui
seguir la gestió del seu representant, saber què
fa i què no fa en nom d'aquells que l'han elegit, comunicar-se
amb ell i exposar-li els seus desitjos i les seves temences
respecte de la vida política de la nació; implica
també que el diputat, per tal de mantenir la confiança
dels qui el van triar, hagi d'informar els seus electors de
la seva actuació com a representant i de recollir els
seus suggeriments i les seves exigències. La manca d'una
relació de confiança efectiva entre electors i
diputats és la deficiència més greu de
la nostra democràcia, i aquesta deficiència prové
del nostre sistema electoral. Aquesta és la greu objecció
de fons contra el nostre sistema electoral.
Volver
al sumario
2. - L'exemple anglès
El sistema electoral anglès, amb l'elecció directa
del representant de cada districte, intenta posar per obra el
principi fonamental de la confiança: jo dono el meu vot
a aquell candidat que mereix la meva confiança perquè
em representi. Per aquesta presència tan clara del principi
de confiança i per aquesta immediatesa entre el vot i
el representant el sistema anglès continua atraient les
simpaties de qualsevol autèntic demòcrata. Però
ofereix un greu inconvenient: en ser triat un únic candidat
per districte, què passa amb aquells electors que han
donat els seu vot a (han posat la seva confiança en)
candidats no elegits?, queden sense representant? Els anglesos
operen amb la ficció que l'elecció serveix per
designar el representant de tot el districte, que l'elecció
és el mètode democràtic per dirimir la
contesa entre diferents aspirants a representar el districte.
Per tant, l'elegit és representant també d'aquells
que no l'han votat. D'això, en diem una ficció
democràtica, perquè el sistema electoral anglès
imposa als qui no han votat el candidat elegit un representant
que no ha merescut la seva confiança: per això
podríem parlar de la violència institucional del
sistema electoral anglès.
Volver
al sumario
3.
- La nostra proposta
Imaginem unes eleccions al Congrés dels Diputats. La
votació és uninominal; no hi ha candidatures de
llistes. Hi ha naturalment una llista de candidats, però
l'elector no vota una llista sinó un candidat, precisament
aquell que mereix la seva confiança. Només pel
que fa a això s'assembla la nostra proposta al sistema
anglès. Però cal que obviem alguns dels desavantatges
del sistema anglès. A tal efecte hom ha inventat la segona
volta, com en el cas francès; però això
no resol el problema fonamental, atès que molts electors
queden sense representant. La nostra proposta és que
les circumscripcions siguin plurinominals: a cada districte
corresponen diversos escons (entre cinc i vuit); en això
es diferencia la nostra proposta del sistema anglès.
Són proclamats diputats els candidats (cinc, sis... segons
el nombre d'escons que correspongui al districte) que hagin
obtingut el major nombre de vots. Ara bé, heus aquí
la segona part -i la gran innovació- de la nostra proposta:
CADA DIPUTAT DUU AL CONGRÉS ELS VOTS QUE LI HAGIN ATORGAT
ELS ELECTORS, de manera que el seu vot dins la cambra expressa
i val els vots que hagi aconseguit; és en això
que la nostra proposta es diferencia de tots els sistemes electorals
practicats fins ara. Expliquem aquest punt.
El problema de la distància entre l'elector i l'elegit
té l'arrel en el fet que tots els sistemes electorals
van dirigits a aconseguir una gran simplificació de nombres.
El nombre de partença és el dels electors; a Espanya
en són més de 33 milions. El nombre d'arribada
és el dels elegits; a Espanya en són els 350 diputats
del Congrés. Aquest procés de simplificació
es produeix perquè el principi, ara per ara inqüestionable,
de la igualtat del vot entre els votants (cada elector té
un vot que val només com a únic) s'aplica també
al vot dels representants (cada diputat, quan vota en el Congrés,
té un vot que val només com a únic). Per
què això és d'aquesta manera?, per què
el vot d'un diputat que ha estat elegit per 5.000 votants val
igual que el d'un altre que ha estat triat per 50.000 votants?
Aquest procés de simplificació ha estat inevitable
per la dificultat d'operar, en el moment de fer una votació
en el Congrés, amb sumes que poden tenir centenars de
sumands, cadascun dels quals pot tenir diversos dígits.
És una dificultat purament tècnica. Doncs bé,
aquesta dificultat ja no existeix. Les computadores poden fer
aquestes operacions en dècimes, centèsimes o mil·lèsimes
de segon. No hi calen computadores gegantines ni sofisticades:
la majoria dels PC que hi ha a les nostres llars seria capaç
de realitzar aquests recomptes en temps pràcticament
instantanis. És a dir, avui serien perfectament operatives
les votacions d'un Congrés en el qual, per exemple, el
vot del diputat A valgués 80.325 vots, el del diputat
B 6.537, el del diputat C 15.092, etc.; justament els vots que
els ciutadans, realment i de manera exacta, han conferit a cada
diputat.
Per tant, proposem que, en comptes que el vot dels diputats
valgui el mateix, EL VOT DE CADA REPRESENTANT
ELEGIT VALGUI ELS VOTS REALS QUE ELS CIUTADANS LI HAGIN ATORGAT.
Les decisions del Congrés ja no es prendrien amb xifres
com les actuals, per exemple 182 vots a favor, 101 en contra
i 67 abstencions, sinó amb d'altres que podrien ser com
ara les següents: 12.325.837 vots a favor, 7.100.221 vots
en contra i 6.003.250 abstencions.
Volver
al sumario
4. - Avantatges
És evident que si el ciutadà sap que el seu vot
serà permanentment comptabilitzat, que cada vegada que
voti el seu representant hi és efectivament present el
seu vot, queda superada la distància psicològica
entre l'elegit i l'elector que abans remarcàvem. L'elector
pot sentir-se motivat a votar perquè ja no pensa en un
acte que acaba en els seus efectes directes en el recompte de
vots i en l'atribució dels escons, perquè ja no
tem per la inutilitat del seu vot, sinó que sap que,
a través del vot que ha donat al seu representant, adquireix
una presència permanent en la presa de decisions polítiques:
vota no només arribat el dia de les eleccions, sinó
al llarg de tota la legislatura. A més, el ciutadà
pot controlar l'ús que el representant fa del seu vot:
cada votant sap amb nom i cognoms quin representant té
el seu vot i com l'empra. Si en la primera part de la nostra
proposta (votació uninominal en districtes plurinominals)
tenia un paper dominant el principi de CONFIANÇA, en
la segona (presència permanent dels vots populars en
el vot de cada diputat, perquè el vot de cada diputat
val els vots que ha rebut) el té el principi de PARTICIPACIÓ.
Si examinem ara la nostra proposta des del punt de vista del
mecanisme electoral, és evident que el nostre sistema
manté rigorosament la igualtat del vot de tots els votants:
val el mateix el vot d'un ciutadà de Sòria que
el vot d'un madrileny.
El vot inútil, el vot que es perd perquè s'adreça
a candidats que no van ser elegits, planteja el problema que
aquests electors quedaran sense representant. Doncs bé,
en el sistema que proposem aquest vot no existeix o quedaria
reduït a nombres molt petits. En primer lloc, l'experiència
ens indueix a pensar que en circumscripcions provincials de
sis o vuit escons els no elegits serien candidats marginals,
eliminats pel raonable requisit del 3 per cent del qual parlàvem
més amunt. Així i tot, per als electors que queden
sense representant, perquè han votat un candidat que
no ha sortit elegit, la solució pot ser una segona volta
en la qual participarien només aquells candidats que
van ser elegits en la primera. Però proposem una altra
solució més ràpida i més barata:
el vot transferible. Cada elector, a més de marcar el
seu representant, té la possibilitat d'assenyalar una
segona opció, un altre candidat, al qual transferir el
seu vot en cas que el seu candidat preferit no assoleixi el
suficient nombre de vots per ser elegit. Amb el vot transferit
serien molt pocs els ciutadans que quedarien sense representant,
només aquells que s'entestessin a votar candidats marginals
tant en la primera opció com en la segona.
Fem una última hipòtesi perquè el lector
comprengui millor la nostra proposta. Seria perfectament possible
que en una circumscripció amb sis escons només
resultessin elegits cinc candidats, perquè només
a ells han anat els vots dels ciutadans. Seria possible que
el Congrés, amb un total de 350 escons, només
tingués, per exemple, 280 diputats, perquè només
a ells han anat els vots dels espanyols. En els sistemes electorals
vigents una tal hipòtesi no té sentit; en el sistema
que proposem no plantejaria cap problema, perquè allò
important no és elegir un nombre fix de representants,
sinó que TOTS ELS VOTANTS TINGUIN
EL SEU REPRESENTANT.
Volver
al sumario
-
LA
GOVERNABILITAT DEL CONGRÉS
El problema més greu que planteja aquest nou sistema
electoral és la previsible fragmentació del Congrés
dels Diputats: probablement hi apareixeran molts partits polítics,
així com diputats independents no afiliats a partits;
i probablement cap grup polític no obtindrà la
majoria absoluta dels vots que, a Espanya, tenint en compte
les previsibles abstencions, hauria d'apropar-se als 14.000.000
de vots.
Els actuals reglaments parlamentaris es basen en el lògic
principi de la decisió majoritària, és
a dir, tot òrgan col·legiat (pot ser el Ple del
Congrés o una comissió) decideix en qualsevol
moment per la majoria de vots dels seus membres presents (majoria
simple), tot requerint-se per a alguns casos majories qualificades.
D'acord amb aquest principi, la coherència de les decisions
d'un parlament i el seu funcionament queden garantits quan un
conjunt de diputats, agrupats per un partit o per una coalició
de partits, assoleix la majoria absoluta de la cambra. La seguretat
de disposar d'una majoria absoluta permanent i coherent és
la millor garantia de funcionament del parlament. Però
no és condició indispensable, atès que
hi ha una abundant experiència, sobretot als parlaments
dels països nòrdics europeus, de funcionament amb
una majoria no absoluta sense l'oposició sistemàtica
del conjunt de l'altra part de la cambra. Per tal de designar
aquest fenomen polític hom ha emprat l'expressió
"parlamentarisme negatiu". Aquesta experiència
ja l'hem feta a Espanya amb la UCD.
La nostra proposta és modificar el reglament del Congrés
per aconseguir que la Cambra pugui funcionar recolzant en majories
simples. Vegem-ho.
En el procediment d'investidura del president del Govern n'hi
ha prou amb la majoria simple en la segona votació quan
no s'ha aconseguit la majoria absoluta en la primera. També
n'hi ha prou amb la majoria simple quan el Govern planteja la
qüestió de confiança. Per què en afers
de tanta importància la majoria simple és suficient
per garantir el funcionament del sistema i per què no
és suficient disposar de la majoria simple per garantir
el funcionament en uns altres afers?
Reflexionem sobre el cas especial de la moció de censura
en què la proposta no només és de rebuig
del Govern (aspecte negatiu) sinó que simultàniament
ha d'incloure un candidat a la presidència del Govern
(aspecte positiu). Aquesta articulació complexa ha estat
suficient per garantir l'estabilitat del Govern: la majoria
de la cambra ha d'estar d'acord no només en l'aspecte
negatiu (vot en contra) sinó també en l'aspecte
positiu de la proposta. El contingut, per tant, de la moció
de censura i de la consegüent votació no és
SÍ o NO al president A, sinó PRESIDENT A o PRESIDENT
B. Per tant, són possibles dos tipus de votacions: la
del "sí o no" (vots a favor, vots en contra),
i la que podríem anomenar d'"alternatives positives"
(elegir entre A, B, C, etc.). Sempre que un òrgan col·legiat
hagi de prendre una decisió amb una votació del
tipus "sí o no" (avui en dia és pràcticament
l'únic que hom aplica), l'única manera de garantir-ne
l'aprovació (o el rebuig, si la proposta ve de l'oposició
i el partit governant no vol admetre-la) és disposar
de la majoria absoluta dels membres. Però si la decisió
es pren sobre diverses propostes positives que es posen a votació
juntes, de manera que no sigui possible el vot expressament
negatiu (el vot en contra), encara que sí l'abstenció,
n'hi ha prou amb l'existència d'un grup (un partit o
una coalició) que tingui la majoria simple amb relació
als altres grups per tal de garantir el funcionament coherent
de la Cambra.
Cal classificar les votacions del Congrés per veure a
quines hom pot aplicar el sistema de les "alternatives
positives". En principi cal reduir al mínim els
casos en què sigui possible el vot purament negatiu (el
vot en contra), perquè EL VOT
NEGATIU ÉS EL RECURS FÀCIL PER A ENCOBRIR LA PRÒPIA
INCOMPETÈNCIA, I PERQUÈ EN EL VOT NEGATIU COINCIDEIXEN,
SENSE CAP COMPROMÍS NI COST POLÍTIC, FORMACIONS
ENTRE SI OPOSADES(3).
Si sembla incorrecta a un partit una determinada proposta o
una determinada política, el poble té dret a exigir-li
que exposi la seva alternativa -aquella que per al partit en
qüestió seria la proposta correcta-, que la raoni
i que la proposi al parlament perquè sigui votada com
a alternativa. Si el tal partit no té alternativa, l'única
actitud correcta és callar i abstenir-se.
Òbviament, aquest apartat no té per objecte entrar
en el prolix tema de l'elaboració d'un nou reglament
parlamentari, sinó exposar només de manera indicativa
que un parlament pot ser perfectament operatiu amb una majoria
simple i, consegüentment, defensar que el nou sistema electoral
que proposem és perfectament compatible amb la governabilitat
de la cambra.
Volver
al sumario
- EL
CAMÍ VERS EL NOU SISTEMA ELECTORAL
Per raons de claredat i de rapidesa, les nostres reflexions
s'han centrat en el Congrés dels Diputats. És
evident que la democràcia no es limita a aquesta cambra.
Necessitem més democràcia també al Senat.
També als parlaments de les comunitats autònomes.
I, sobretot, als ajuntaments. Diem "sobretot" perquè
l'autèntica democràcia que desitgem ha de construir-se
de baix a dalt i ha de començar pels ajuntaments: cada
ciutadà ha de saber qui el representa a l'ajuntament.
Si els ajuntaments no són veritablement democràtics,
ço és, representatius i participatius, no hi ha
una autèntica democràcia. És evident també
que les propostes que defensem en aquest fullet tenen una clara
i fàcil aplicació en qualsevol cambra representativa
de qualsevol nivell democràtic. El sistema electoral
que proposem és perfectament vàlid i aplicable
per a les eleccions de les comunitats autònomes i per
a les eleccions municipals. En conseqüència, també
cal reformar els reglaments de parlaments i ajuntaments perquè
l'òrgan col·legiat pugui funcionar correctament
sempre que s'aconsegueixi una sòlida majoria simple.
L'engegada d'aquest sistema exigeix resoldre una sèrie
de problemes tècnics de menor quantia. La seva discussió
ultrapassa els límits d'aquest fullet, l'objectiu del
qual és només suscitar un debat.
La prudència aconsellaria aplicar aquest nou sistema
primerament a nivell local, més endavant a nivell autonòmic
i finalment a nivell nacional. Encara més prudentment,
el primer pas hauria de limitar-se a introduir el nou sistema
en els ajuntaments d'una o dues comunitats autònomes.
Quines? Aquelles en les quals el lideratge polític estigui
a mans dels partits amb un major esperit democràtic.
Si hi ha una voluntat política d'aprofundir en la democràcia,
cal començar pels ajuntaments. Però, hi ha voluntat
política? Aquesta és la pregunta final i aquest
és el problema de fons.
Diguem amb tota claredat que el gran problema d'instaurar el
sistema electoral que proposem no és tècnic sinó
polític. Al nostre entendre, el gran problema per a la
reforma del sistema democràtic és la resistència
dels partits. Creiem que aquest nou sistema electoral desfaria
la partidocràcia tal com ara la vivim, perquè
la personalitat individual dels candidats tindria molta més
importància que en l'actualitat. Com que la distància
entre representant i representat seria molt menor, la funció
mediadora dels partits quedaria molt reduïda. El representant
sabria que el seu suport veritable no està en el partit
sinó en els seus votants. El procés electoral
seria molt més simple i menys costós. La vida
política seria molt més transparent i menys propícia
a la corrupció: cada diputat o regidor sabria que té
darrere seu milers d'ulls que hi han posat la seva confiança.
I d'aquesta manera podríem continuar imaginant els avantatges
polítics del sistema electoral que proposem. Però,
com que estem en una partidocràcia, poc es pot aconseguir
si només convencem els ciutadans. Paradoxalment, és
en els partits on hi ha la dificultat real per a un aprofundiment
i una modernització del sistema democràtic representatiu.
Ens queda l'esperança que també les executives
dels partits acabin per convèncer-se que el seu futur
democràtic rau en una renovació del tipus que
aquí proposem.
Notas:
(1).
D'ara endavant centrarem les nostres reflexions sobre el Congrés
dels Diputats, tot i que les idees que exposem valen per a
qualsevol cambra representativa elegida per sufragi universal
(parlaments autonòmics i ajuntaments). Volver
al texto
(2).
Diem a efectes electorals. Aquest vot inútil té
els seus efectes polítics, i n'és la prova precisament
el fet de debatre ara aquesta qüestió per proposar
un sistema electoral en què això no pugui ocórrer.Volver
al texto
(3). En l'argot parlamentari espanyol
hom parla de "la pinça".Volver
al texto
|
